Citas dispersas.

No se trata de hablar,
no se trata de callar:
se trata de abrir algo
entre la palabra y el silencio.

Roberto Juarroz.

Los seres humanos no nacen para siempre el día en que sus madres los alumbran, sino que la vida los obliga a parirse a sí mismos una y otra vez.

Gabriel García Márquez.

El amor generoso y desinteresado de un animal tiene una cualidad que llega al fondo del corazón de quien ha tenido ocasión de comprobar la amistad mezquina y la frágil fidelidad del hombre. 

Edgar Allan Poe, El gato negro. 

 

Thomas Feiner & Anywhen ~ For Now.

Getting close by going far away.
Going far by staying here.
To the kind of place where loneliness... is travelling best.
Leaving ill and well alone.
If all fails - all fails.
Let the clock strike upon this resting hour.

For now.
For now.
Leaving point despair.
Leaving point hope.

Getting lost to find a way back home.
Getting back by letting go.
Make another thought fall,
in the flow of things.
And death is just a breath away -
but so is life.
Saying this, but knowing not -
which scares the most.

For now.
For now.
Leaving point despair.
Leaving point hope.

Whatever worry running through the veins:
when you go, we go.
Whatever worry raising through the head:
when you‘re there, you‘re there.
Getting close, abandoning point home.
Leaving point despair.
Looking up from the rush of things,
in the point of life that is now.
A point of life.
For now.

Algunos aforismos de Benjamín Prado.

Gente que busca en tu corazón como policías en una maleta.

Para algunos, la mente es un balcón; para otros, el trastero.

Algunas personas no se han marchado, pero nunca volverán.

Abre la puerta y dejarás sin punto de apoyo a los que quieren echarla abajo.

Los recuerdos te siguen; pero cuando te vuelves, ya no están ahí.

Hay quien sólo te quiere sacar de tu error para meterte en el suyo.

Pedimos ideas y nos ofrecen ídolos.

Quien te necesita porque te quiere es lo contrario de quien te quiere porque te necesita.

No te refugies en ti mismo: es el primer lugar donde irán a buscarte. 

La vida sigue, pero a veces no dan ganas de ir tras ella.

Una persona está sola de verdad cuando preferiría estar mal acompañada.

Hay quienes sólo te prestan oídos para después cobrarte intereses.

Sé flexible, pero no manejable; deja que te instruyan, pero no que te aleccionen.

El pesimista busca desgracias que le den la razón.

La igualdad también consiste en que todos podamos ser diferentes.

Estar mal acompañado es estar solo por partida doble.

Algunos sólo te piden que estés a la altura de las circunstancias para tener un sitio desde el que empujarte.

Todo el mundo quiere encontrarse a sí mismo, pero sólo algunos saben dónde buscar.

De quien jura quererte más que a su propia vida, sólo puedes esperar que te engañe o que se suicide.

Algunos sólo te piden que dejes aflorar tus sentimientos para llenar con ellos sus jarrones.

El vacío está lleno de los que caen a él.

No importa contra quiénes luchas, sino por qué.

Ahora sé que no huía para escapar: lo hice por que tú me buscaras.

Seguía en pie tan sólo porque no le quedaba un sitio donde caer.

Que lo que escribas no te necesite; que pueda explicarse por sí solo.

Desde que me he cambiado de mi camino al tuyo, sólo quiero que no se encuentren nunca el que soy y el que fui.

Acariciarte es un atajo a lo inalcanzable.

Estuve echándote de menos hasta el día en que te conocí.

Huye de las personas que no te busquen.

Nunca llores por quienes jamás supieron hacerte reír.

Hay quienes sólo cuentan todo lo necesario para que nunca sepas nada de ellos.

Preferiría no haberte conocido a tenerte que olvidar.

Lo que esperas de mí, no es asunto mío.

Preferiría no haberte conocido a tenerte que olvidar.

No le sigas el juego a quienes juegan contigo.

Las promesas no se rompen, se desenmascaran.

Querer algo a cualquier precio te obligará a utilizarte como moneda de cambio para conseguirlo.

Deja de prestarle azúcar a quienes te amargan la vida.

La política consiste en vaciar las palabras: cuando están huecas, suenan más fuerte al golpearlas con los micrófonos.

La gota que colma es vaso no es la única culpable de que el agua se derrame.

De todas las cosas que te pueden pasar en la vida, que no te pase nada es la peor.

No arriesgarse es muy peligroso.

Lo inolvidable provoca nostalgia; lo irrepetible, frustración.

Hay quienes sólo se dan cuenta de que estabas ahí, cuando te vas.

No vuelvas al lugar del que escapaste: eso de lo que huiste, te estará esperando.

La memoria es tener recuerdos; la nostalgia, que ellos te tengan a ti.

Si quieres dejar huella, no pises donde pisa todo el mundo.

La peor razón para estar con alguien es el miedo a estar solos.

No dejes que lo que posees se adueñe de ti.

Si quieres conocerme, búscame en lo que no sabes de mí.

El miedo se tiene; la cobardía se elige.

Lo que hundas te esperará en el fondo.

Vivir consiste en que el corazón lata; estar vivo, en que tenga una razón para hacerlo.

Escribir es contar lo que aún no sé, con mis propias palabras.

Some quotes from books.

I’ve dreamed a lot. I’m tired now from dreaming but not tired of dreaming. No one tires of dreaming, because to dream is to forget, and forgetting does not weigh on us, it is a dreamless sleep throughout which we remain awake. In dreams I have achieved everything.

 

Fernando Pessoa, The Book of Disquiet.

I began to draw an invisible boundary between myself and other people. No matter who I was dealing with. I maintained a set distance, carefully monitoring the person’s attitude so that they wouldn’t get any closer. I didn’t easily swallow what other people told me. My only passions were books and music.

Haruki Murakami, Sputnik Sweetheart.

Pequeñas muestras de Josep Pla (II).

La veritat —o el que em sembla que ho és— només es pot tractar amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.

Josep Pla, Notes disperses.

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures —en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta— de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que no ha de morir, sinó que —si per atzar hi pensa— ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort —en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple—, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

Josep Pla, El quadern gris. 

 Ni pintant, ni escrivint, ni component, ni esculpint, no es pot arribar a donar una forma plausible al que l’esperit sensible ha imaginat més o menys lúcidament. Si es produeix l’encert, el geni és a la vora, però l’encert és tan excepcional que entossudir-se a trobar-lo com si fos un problema de mecànica és caure en el deliri de la follia humana més dramàtica i trista. En aquest sentit l’artista és a priori un fracassat, un home lligat a una cadena que només el misteri de l’atzar pot rompre, i per això socialment pot ésser nociu, perquè el fracàs crea el ressentiment, sobretot si la seva naturalesa no té tendència a mantenir-se en la inanitat comtemplativa i en la dubitació soporífera, boirosa i incerta.

Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps (Tres artistes).
 

El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. En vista de la qual cosa tothom opina.

Josep Pla, El quadern gris.

És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?

Josep Pla, El quadern gris.

En aquest país sempre som allà mateix: parlem de les coses no pas com es produeixen en la realitat, com no es poden deixar de produir, sinó com es podrien haver produït. Això vol dir que moltes vegades parlem endebades, que les nostres converses són el pur no-res.

Josep Pla, Notes disperses.

La nostra societat és una cosa a mig fer, duríssima per un cantó i tova per l’altre, una cosa desapacible, caòtica, adés frenètica i embalada com un irracional, altres apàtica com una marmota, misteriosa i indesxifrable.

Josep Pla, Nocturn de primavera (Àlbum de Fontclara. Dues novel·les). 

El factor actiu, en literatura i en totes les arts, és una malícia graciosa, una tossuderia subtil, una estratègia aguda. Els sentiments d’autor, en aquestes activitats, són una pura il·lusió de l’esperit que fa més nosa que servei. S’ha d’escriure en fred, dibuixar, llimar, concretar, sintetitzar —i tot això s’ha de fer amb la màxima possible gràcia. La gràcia literària no baixa pas del cel, gratuïtament, com l’altra; s’ha de guanyar. La gràcia, en literatura, és la veritat. Amb aquests raríssims ingredients es pot arribar a escriure una plana amb una claredat i una naturalitat relatives. Amb tot això, si hom no està dotat, corre el perill d’anar a raure en la mediocritat.

Josep Pla, Retrats de passaport.

He tingut una veritable capacitat per a veure els detalls ridículs —fins els més microscòpics—, per a adonar-me dels tics estranys, de les situacions absurdes, dels contrastos naturals, dels papers desairats, fins a l’extrem que puc dir que totes les situacions desagradables i grotesques en què m’he trobat, me les ha creades aquesta meva abassegadora i gairebé inconscient receptivitat.

Josep Pla, La vida amarga.

Jo no crec que l’escriptor porti cap missatge personal exclusiu. Aquesta és l’última forma del romanticisme literari —la més pretensiosa i pueril que el romanticisme literari ha produït. El que jo crec, per contra, és que l’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment.

Josep Pla, La vida amarga. 

Potser la característica d’un gran escriptor és donar-nos entenent en tot moment les reserves que té, això és, el que podria dir i no dirà.

Josep Pla, Madrid, 1921. Un dietari (Primera volada).
 

La frontera no és un límit: és una gran finestra oberta.

Josep Pla, El quadern gris.

A mi m’hauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries, records, remniscències —que són les ombres de les ombres dels records—, biografies, correspondències, retrats literaris. En aquest sentit, la literatura anglesa és un prodigi. La literatura anglesa, en aquest sentit —repeteixo—, és un permanent i fabulós prodigi. La francesa també, encara que més donada al vedetisme. La literatura no és més que un esforç contra l’oblit. La literatura personal destrueix la distinció romàntica entre l’home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu. Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d’atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d’una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.

Josep Pla, La vida amarga.

Pequeñas muestras de Josep Pla (I).

Hi ha obres que semblen bones a causa de la seva perfecció formal, tot i que de fet són d’una buidor total. Una obra pot ser formalment perfecta i ser una inanitat. Escriure bé és, doncs, molt important; però encara ho és més que darrere de cada paraula hi hagi una cosa. Si es produeix la simultaneïtat, el resultat és sensacional.

Josep Pla, Notes Disperses. 

Una literatura autèntica és la cosa més oposada al tedi enorme de l’existència.

Josep Pla, Darrers escrits. 

La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’aquí pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar, hagi estat de simple contemplació.

 La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague.

Josep Pla, El quadern gris.

La gent parla molt, sense saber mai el que diu. En realitat aquest món és absolutament callat, fosc, inextricable.

Josep Pla, Prosperitat i rauxa de Catalunya.

En tots els meus escrits, una preocupació artisticoliterària hi té una situació purament secundària. La literatura és un mètode per a aclarir i ordenar el pensament. De cap manera no és una finalitat en ella mateixa.

Josep Pla, Els pagesos.

Les baluernes que s’interposen entre el lector i el món exterior, per amplificació inútil del pensament o per excés de matèria verbal.

Josep Pla, Josep Sebastià Pons, poeta (Homenots).

La gent afirma que li agraden els escriptors originals, nous, diferents. N'hi ha ben pocs que ho practiquin. Els que li agraden són els que han digerit, els que coneixen, els habituals. En la vida humana gairebé totes les afirmacions són fictícies.

Josep Pla, Itàlia i el Mediterrani.

Si algun dia se us acudeix de tenir alguna idea del que són els homes i les dones no llegiu pas, si us plau, un tractat de Psicologia, per més importància universitària que hi vulguin donar. Llegiu més aviat algunes novel·les, no gaires, i, sobretot, els llibres dels moralistes francesos, que són, al meu modest entendre, la flor de la literatura de França.

Josep Pla, Notes per a Sílvia.

A mi m'agraden les biografies. Els anglesos n'han escrites d’esplèndides. La biografia literària, això és, l'obra feta amb tot l'aparell de l'historiador i la gràcia possible d'un literat, és un dels treballs intel·lectuals més nobles i més apassionants que existeixen. També és extremament interessant seguir la història d'una família. Hi ha res que pugui concentrar d'una manera tan completa el panteix de la vida humana com una història d'una família? I la història d'un poble, d'una vila, d'una ciutat —no massa gran—, quin interès no podria tenir?

Josep Pla, Caps-i-puntes.

És una vertadera desgràcia que en la joventut hom no tendeixi a sentir la fascinació de la vida, que l’adaptació de l’home a la vida sigui tan lenta i complicada.

Josep Pla, Notes disperses.

Per un romàntic un ésser humà és un mer obstacle situat en el seu camp visual i generalment un obstacle molest. Però els homes i les dones són una mica més que simples obstacles, i si els mirem amb ulls que sàpiguen veure el que conté d’etern el seu moment present ens hi identifiquem fatalment. En el drama i en la novel·la, aquesta manera o mètode de treball és indispensable. Un moralista no pot ésser un inquisidor. Els homes es valoren per la qualitat del que pretenen i pels esforços que fan per obtenir-ho.

Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps.

Els homes i les dones tendeixen a la ficció d`una manera espontània i natural, i Nietzsche es pregunta, a La Gaya Scienza, si la naturalesa humana es pot adaptar a la veritat. Així, és absolutament notori que la visió del món exterior és d’una comicitat, en to major o menor, llarga com el vent.

Josep Pla, Retrats de passaport.

De vegades tractem de dissimular un propi i personal defecte subratllant-lo en els altres.

Josep Pla, Pau Casals (Homenots).

El romanticisme és una confusió de veritat i de mentida convertida en autenticitat.

Josep Pla, La vida amarga.

Ningú no el veié mai abatut o deprimit. Gràcies al seu persistent, frenètic joc mental, sabé crear, constantment, al seu voltant el remolí de la vida, o sia: l’esperança.

Josep Pla, Vida de Manolo de Manolo contada per ell mateix (Tres artistes).

Algunos aforismos.

No me hables del sol porque me moriría. Llévame como a una princesita ciega, como cuando lenta y cuidadosamente se hace el otoño en un jardín.
 

Alejandra Pizarnik.

Si las puertas de la percepción se depurasen, todo aparecería a los hombres como realmente es: infinito. Pues el hombre se ha encerrado en sí mismo hasta ver todas las cosas a través de las estrechas rendijas de su caverna.

William Blake.  

Un soñador es el que sólo puede encontrar el camino con la luz de la luna, y su castigo es... que ve la aurora antes que el resto del mundo.

Oscar Wilde.

Cuando somos grandes en humildad, estamos más cerca de lo grande. 

Rabindranath Tagore‌.

Dentro de nosotros existe algo que no tiene nombre y eso es lo que realmente somos.

José Saramago.

Lo que sorprende, sorprende una vez, pero lo que es admirable lo es más cuanto más se admira.

Joseph Joubert.

La lucidez es el único vicio que hace al hombre libre: libre en un desierto.

Emil Michel Ciorán.