Pequeñas muestras de Josep Pla (II).

La veritat —o el que em sembla que ho és— només es pot tractar amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.

Josep Pla, Notes disperses.

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures —en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta— de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que no ha de morir, sinó que —si per atzar hi pensa— ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort —en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple—, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

Josep Pla, El quadern gris. 

 Ni pintant, ni escrivint, ni component, ni esculpint, no es pot arribar a donar una forma plausible al que l’esperit sensible ha imaginat més o menys lúcidament. Si es produeix l’encert, el geni és a la vora, però l’encert és tan excepcional que entossudir-se a trobar-lo com si fos un problema de mecànica és caure en el deliri de la follia humana més dramàtica i trista. En aquest sentit l’artista és a priori un fracassat, un home lligat a una cadena que només el misteri de l’atzar pot rompre, i per això socialment pot ésser nociu, perquè el fracàs crea el ressentiment, sobretot si la seva naturalesa no té tendència a mantenir-se en la inanitat comtemplativa i en la dubitació soporífera, boirosa i incerta.

Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps (Tres artistes).
 

El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. En vista de la qual cosa tothom opina.

Josep Pla, El quadern gris.

És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?

Josep Pla, El quadern gris.

En aquest país sempre som allà mateix: parlem de les coses no pas com es produeixen en la realitat, com no es poden deixar de produir, sinó com es podrien haver produït. Això vol dir que moltes vegades parlem endebades, que les nostres converses són el pur no-res.

Josep Pla, Notes disperses.

La nostra societat és una cosa a mig fer, duríssima per un cantó i tova per l’altre, una cosa desapacible, caòtica, adés frenètica i embalada com un irracional, altres apàtica com una marmota, misteriosa i indesxifrable.

Josep Pla, Nocturn de primavera (Àlbum de Fontclara. Dues novel·les). 

El factor actiu, en literatura i en totes les arts, és una malícia graciosa, una tossuderia subtil, una estratègia aguda. Els sentiments d’autor, en aquestes activitats, són una pura il·lusió de l’esperit que fa més nosa que servei. S’ha d’escriure en fred, dibuixar, llimar, concretar, sintetitzar —i tot això s’ha de fer amb la màxima possible gràcia. La gràcia literària no baixa pas del cel, gratuïtament, com l’altra; s’ha de guanyar. La gràcia, en literatura, és la veritat. Amb aquests raríssims ingredients es pot arribar a escriure una plana amb una claredat i una naturalitat relatives. Amb tot això, si hom no està dotat, corre el perill d’anar a raure en la mediocritat.

Josep Pla, Retrats de passaport.

He tingut una veritable capacitat per a veure els detalls ridículs —fins els més microscòpics—, per a adonar-me dels tics estranys, de les situacions absurdes, dels contrastos naturals, dels papers desairats, fins a l’extrem que puc dir que totes les situacions desagradables i grotesques en què m’he trobat, me les ha creades aquesta meva abassegadora i gairebé inconscient receptivitat.

Josep Pla, La vida amarga.

Jo no crec que l’escriptor porti cap missatge personal exclusiu. Aquesta és l’última forma del romanticisme literari —la més pretensiosa i pueril que el romanticisme literari ha produït. El que jo crec, per contra, és que l’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment.

Josep Pla, La vida amarga. 

Potser la característica d’un gran escriptor és donar-nos entenent en tot moment les reserves que té, això és, el que podria dir i no dirà.

Josep Pla, Madrid, 1921. Un dietari (Primera volada).
 

La frontera no és un límit: és una gran finestra oberta.

Josep Pla, El quadern gris.

A mi m’hauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries, records, remniscències —que són les ombres de les ombres dels records—, biografies, correspondències, retrats literaris. En aquest sentit, la literatura anglesa és un prodigi. La literatura anglesa, en aquest sentit —repeteixo—, és un permanent i fabulós prodigi. La francesa també, encara que més donada al vedetisme. La literatura no és més que un esforç contra l’oblit. La literatura personal destrueix la distinció romàntica entre l’home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu. Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d’atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d’una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.

Josep Pla, La vida amarga.