sábado, 25 de octubre de 2014

Citas dispersas.

No se trata de hablar,
no se trata de callar:
se trata de abrir algo
entre la palabra y el silencio.

Roberto Juarroz.

Los seres humanos no nacen para siempre el día en que sus madres los alumbran, sino que la vida los obliga a parirse a sí mismos una y otra vez.

Gabriel García Márquez.

El amor generoso y desinteresado de un animal tiene una cualidad que llega al fondo del corazón de quien ha tenido ocasión de comprobar la amistad mezquina y la frágil fidelidad del hombre. 

Edgar Allan Poe, El gato negro. 
 

Thomas Feiner & Anywhen ~ For Now.

Getting close by going far away.
Going far by staying here.
To the kind of place where loneliness... is travelling best.
Leaving ill and well alone.
If all fails - all fails.
Let the clock strike upon this resting hour.

For now.
For now.
Leaving point despair.
Leaving point hope.

Getting lost to find a way back home.
Getting back by letting go.
Make another thought fall,
in the flow of things.
And death is just a breath away -
but so is life.
Saying this, but knowing not -
which scares the most.

For now.
For now.
Leaving point despair.
Leaving point hope.

Whatever worry running through the veins:
when you go, we go.
Whatever worry raising through the head:
when you‘re there, you‘re there.
Getting close, abandoning point home.
Leaving point despair.
Looking up from the rush of things,
in the point of life that is now.
A point of life.
For now.

Algunos aforismos de Benjamín Prado.

Gente que busca en tu corazón como policías en una maleta.

Para algunos, la mente es un balcón; para otros, el trastero.

Algunas personas no se han marchado, pero nunca volverán.

Abre la puerta y dejarás sin punto de apoyo a los que quieren echarla abajo.

Los recuerdos te siguen; pero cuando te vuelves, ya no están ahí.

Hay quien sólo te quiere sacar de tu error para meterte en el suyo.

Pedimos ideas y nos ofrecen ídolos.

Quien te necesita porque te quiere es lo contrario de quien te quiere porque te necesita.

No te refugies en ti mismo: es el primer lugar donde irán a buscarte. 

La vida sigue, pero a veces no dan ganas de ir tras ella.

Una persona está sola de verdad cuando preferiría estar mal acompañada.

Hay quienes sólo te prestan oídos para después cobrarte intereses.

Sé flexible, pero no manejable; deja que te instruyan, pero no que te aleccionen.

El pesimista busca desgracias que le den la razón.

La igualdad también consiste en que todos podamos ser diferentes.

Estar mal acompañado es estar solo por partida doble.

Algunos sólo te piden que estés a la altura de las circunstancias para tener un sitio desde el que empujarte.

Todo el mundo quiere encontrarse a sí mismo, pero sólo algunos saben dónde buscar.

De quien jura quererte más que a su propia vida, sólo puedes esperar que te engañe o que se suicide.

Algunos sólo te piden que dejes aflorar tus sentimientos para llenar con ellos sus jarrones.

El vacío está lleno de los que caen a él.

No importa contra quiénes luchas, sino por qué.

Ahora sé que no huía para escapar: lo hice por que tú me buscaras.

Seguía en pie tan sólo porque no le quedaba un sitio donde caer.

Que lo que escribas no te necesite; que pueda explicarse por sí solo.

Desde que me he cambiado de mi camino al tuyo, sólo quiero que no se encuentren nunca el que soy y el que fui.

Acariciarte es un atajo a lo inalcanzable.

Estuve echándote de menos hasta el día en que te conocí.

Huye de las personas que no te busquen.

Nunca llores por quienes jamás supieron hacerte reír.

Hay quienes sólo cuentan todo lo necesario para que nunca sepas nada de ellos.

Preferiría no haberte conocido a tenerte que olvidar.

Lo que esperas de mí, no es asunto mío.

Preferiría no haberte conocido a tenerte que olvidar.

No le sigas el juego a quienes juegan contigo.

Las promesas no se rompen, se desenmascaran.

Querer algo a cualquier precio te obligará a utilizarte como moneda de cambio para conseguirlo.

Deja de prestarle azúcar a quienes te amargan la vida.

La política consiste en vaciar las palabras: cuando están huecas, suenan más fuerte al golpearlas con los micrófonos.

La gota que colma es vaso no es la única culpable de que el agua se derrame.

De todas las cosas que te pueden pasar en la vida, que no te pase nada es la peor.

No arriesgarse es muy peligroso.

Lo inolvidable provoca nostalgia; lo irrepetible, frustración.

Hay quienes sólo se dan cuenta de que estabas ahí, cuando te vas.

No vuelvas al lugar del que escapaste: eso de lo que huiste, te estará esperando.

La memoria es tener recuerdos; la nostalgia, que ellos te tengan a ti.

Si quieres dejar huella, no pises donde pisa todo el mundo.

La peor razón para estar con alguien es el miedo a estar solos.

No dejes que lo que posees se adueñe de ti.

Si quieres conocerme, búscame en lo que no sabes de mí.

El miedo se tiene; la cobardía se elige.

Lo que hundas te esperará en el fondo.

Vivir consiste en que el corazón lata; estar vivo, en que tenga una razón para hacerlo.

Escribir es contar lo que aún no sé, con mis propias palabras.

sábado, 11 de octubre de 2014

Some quotes from books.

I’ve dreamed a lot. I’m tired now from dreaming but not tired of dreaming. No one tires of dreaming, because to dream is to forget, and forgetting does not weigh on us, it is a dreamless sleep throughout which we remain awake. In dreams I have achieved everything.
 
Fernando Pessoa, The Book of Disquiet.

I began to draw an invisible boundary between myself and other people. No matter who I was dealing with. I maintained a set distance, carefully monitoring the person’s attitude so that they wouldn’t get any closer. I didn’t easily swallow what other people told me. My only passions were books and music.

Haruki Murakami, Sputnik Sweetheart.

jueves, 2 de octubre de 2014

Pequeñas muestras de Josep Pla (II).

La veritat —o el que em sembla que ho és— només es pot tractar amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.

Josep Pla, Notes disperses.

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures —en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta— de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que no ha de morir, sinó que —si per atzar hi pensa— ho troba inconcebible.
Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort —en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple—, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

Josep Pla, El quadern gris. 

 Ni pintant, ni escrivint, ni component, ni esculpint, no es pot arribar a donar una forma plausible al que l’esperit sensible ha imaginat més o menys lúcidament. Si es produeix l’encert, el geni és a la vora, però l’encert és tan excepcional que entossudir-se a trobar-lo com si fos un problema de mecànica és caure en el deliri de la follia humana més dramàtica i trista. En aquest sentit l’artista és a priori un fracassat, un home lligat a una cadena que només el misteri de l’atzar pot rompre, i per això socialment pot ésser nociu, perquè el fracàs crea el ressentiment, sobretot si la seva naturalesa no té tendència a mantenir-se en la inanitat comtemplativa i en la dubitació soporífera, boirosa i incerta.

Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps (Tres artistes).
 
El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. En vista de la qual cosa tothom opina.

Josep Pla, El quadern gris.

És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?

Josep Pla, El quadern gris.

En aquest país sempre som allà mateix: parlem de les coses no pas com es produeixen en la realitat, com no es poden deixar de produir, sinó com es podrien haver produït. Això vol dir que moltes vegades parlem endebades, que les nostres converses són el pur no-res.

Josep Pla, Notes disperses.

La nostra societat és una cosa a mig fer, duríssima per un cantó i tova per l’altre, una cosa desapacible, caòtica, adés frenètica i embalada com un irracional, altres apàtica com una marmota, misteriosa i indesxifrable.

Josep Pla, Nocturn de primavera (Àlbum de Fontclara. Dues novel·les). 

El factor actiu, en literatura i en totes les arts, és una malícia graciosa, una tossuderia subtil, una estratègia aguda. Els sentiments d’autor, en aquestes activitats, són una pura il·lusió de l’esperit que fa més nosa que servei. S’ha d’escriure en fred, dibuixar, llimar, concretar, sintetitzar —i tot això s’ha de fer amb la màxima possible gràcia. La gràcia literària no baixa pas del cel, gratuïtament, com l’altra; s’ha de guanyar. La gràcia, en literatura, és la veritat. Amb aquests raríssims ingredients es pot arribar a escriure una plana amb una claredat i una naturalitat relatives. Amb tot això, si hom no està dotat, corre el perill d’anar a raure en la mediocritat.

Josep Pla, Retrats de passaport.

He tingut una veritable capacitat per a veure els detalls ridículs —fins els més microscòpics—, per a adonar-me dels tics estranys, de les situacions absurdes, dels contrastos naturals, dels papers desairats, fins a l’extrem que puc dir que totes les situacions desagradables i grotesques en què m’he trobat, me les ha creades aquesta meva abassegadora i gairebé inconscient receptivitat.

Josep Pla, La vida amarga.

Jo no crec que l’escriptor porti cap missatge personal exclusiu. Aquesta és l’última forma del romanticisme literari —la més pretensiosa i pueril que el romanticisme literari ha produït. El que jo crec, per contra, és que l’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment.

Josep Pla, La vida amarga. 

Potser la característica d’un gran escriptor és donar-nos entenent en tot moment les reserves que té, això és, el que podria dir i no dirà.

Josep Pla, Madrid, 1921. Un dietari (Primera volada).
 
La frontera no és un límit: és una gran finestra oberta.

Josep Pla, El quadern gris.

A mi m’hauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries, records, remniscències —que són les ombres de les ombres dels records—, biografies, correspondències, retrats literaris. En aquest sentit, la literatura anglesa és un prodigi. La literatura anglesa, en aquest sentit —repeteixo—, és un permanent i fabulós prodigi. La francesa també, encara que més donada al vedetisme. La literatura no és més que un esforç contra l’oblit. La literatura personal destrueix la distinció romàntica entre l’home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu. Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d’atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d’una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.

Josep Pla, La vida amarga.